El dietari de Samuel Pepys és una obra excepcional. S'ho imaginava, aquest purità de Londres que estimava tots els vicis i plaers, que el seu dietari secret un dia veuria la llum? Sembla que l'única intenció de Pepys era poder escriure lliurement, per al seu gaudi personal, sense córrer el risc que li descobrissin els tripijocs que feia per escalar en política o com es divertia amb ladies i minyones. Per això es va inventar un llenguatge xifrat, basant-se en un codi de taquigrafia que uns anys abans havia publicat el professor Thomas Shelton, i fins i tot va afegir-hi unes variacions personals en altres idiomes per curar-se en salut. Un segle després de la seva mort, l'editor Henry Colburn es va interessar per l'obra del personatge que John Evelyn havia descrit al seu dietari com «un home universalment estimat, hospitalari, generós i cultivat en molts sentits». Quan finalment va poder desxifrar-ne els manuscrits (li van caldre tres anys i un becari a temps complet), Colburn va descobrir que Pepys era el contrapunt perfecte a la prosa una mica pretensiosa i superficial d'Evelyn, un noble de províncies.
La ploma de Pepys, en canvi, és la d'un home fet a si mateix i té l'aire lliure de qui escriu sense partits presos. The diary of Samuel Pepys (1660-1669) és l'escletxa viva i profunda per on hem de mirar si volem saber com era la vida a Londres a mitjan segle XVII. La capital d'Anglaterra, en època de la restauració monàrquica, és una ciutat on la meritocràcia comença a funcionar. Les guerres civils i la república de Cromwell han deixat petjada en la societat anglesa. L'enfrontament entre protestants i catòlics, entre parlamentarisme i absolutisme, és una guerra d'idees on la llavor de la democràcia és més potent que el resultat formal: la monarquia torna, però el poder del rei mai més podrà passar per sobre el parlament, i per això, quan avui Elisabet II parla a la Casa dels Comuns, ho fa des de fora la cambra. Ara que els estats es tornen autoritaris i xenòfobs i tota la força, talent i futur es concentra a les ciutats, llegir aquest dietari ens recorda que la democràcia ha costat sang i esforç, i que les nacions que es guanyen el respecte i la supervivència són les que ho arrisquen tot per un bé superior.
Pepys és un monàrquic convençut; no d'origen sinó per interès. Una de les entrades més interessants del seu dietari és la que descriu el retorn de Carles II des d'Escòcia. Ell s'acaba d'estrenar com a secretari d'un personatge clau de la restauració, Lord Montagu, i aquí comença el seu ascens professional. El do que té per la retòrica i per ser al lloc just en el moment més indicat, pesen més que no pas la classe social. Els anglesos són els primers que comencen a mirar el món des de la consciència col·lectiva ‒mig segle abans que Pepys comenci el seu dietari‒ i l'omplen de contingut amb una combinació d'igualitarisme i individualisme. La consciència nacional fa que tots els anglesos es reconeguin entre ells més enllà de les diferències socials, i això els empeny a prosperar econòmicament per brillar com a nació a ultramar. Pepys n'és l'exemple paradigmàtic: neix el 1633 en una família modesta de Londres i va escalant socialment fins que arriba a ser primer secretari de l'administració de la Marina. És un espectacle imaginar-se Pepys fent classes particulars de ball, posant-se perruca per primer cop per lluir estatus (va ser dels primers a portar-ne) o menjant ostres en una taverna amb Sir William Penn, el pare del futur fundador de Pennsylvania.
L'obra de Pepys no tenia encara cap traducció al català. Per fer-la m'he basat en l'edició online del Projecte Gutenberg, que parteix de la primera transcripció completa que es va fer del dietari entre el 1875 i el 1879. He volgut oferir al lector un primer contacte amb el dietarista anglès perquè copsi el pols urbà de la seva prosa eixuta i carnosa, i he triat uns quants passatges de cada volum. Escrits entre el 1660 i el 1669, reflecteixen el dia a dia de Pepys a Londres, a vegades difícil de seguir de tan mogut que és. En carruatge o en bot pel Tàmesi, l'aprenent d'aristòcrata va del Palau de Whitehall al de Saint James, a Westminster hall per comprar-se algun caprici, o a ca l'orfebre a encarregar plata per mirar de comprar voluntats. També hi he inclòs moments històrics clau com la coronació de Carles II, l'execució pública dels antics líders de la República, l'epidèmia de pesta de l'any 1665 o el gran incendi que va arrasar bona part de la City el 1666 i va cremar gairebé del tot la catedral de Saint Paul.
Confio que aquest tast de Pepys serveixi d'estímul per fer-ne una traducció íntegra, com les que ja existeixen en alemany o en francès. El gust genuí per la llibertat que es desprèn d'aquest dietari ens connecta amb el Londres actual, la ciutat progressista que viu intensament el debat de la Casa dels Comuns per definir els vincles amb Europa. May i Corbyn no porten perruca, però defensen la seva llibertat i la grandesa de la nació igual que Pepys.
Nou comentari